Esteve Blanch

Cada cop que em passejo per Banyoles, em pregunto quina nova prova esportiva faran avui. I es que, en les últimes setmanes ja t’han fet 3 (si no és que n’hi ha alguna de la qual, no me n’he enterat).

No es que estigui del tot en contra de les proves esportives, però sembla que estem arribant a un punt que és excessiu, i es que arribar al teu poble, i trobar-lo amb tots els carrers tancats per divertiment dels senyors de l’equip de govern, ja comença a rondar a lo malaltís.

Suposu que deuen aplicar allò dels romans, “mantingueu els plebeus entretinguts, doneu-los-hi jocs, i seran dòcils i manejables”. Però en el meu cas no funciona.

Veig com en mica en mica, la ciutat va morint. Tenim sort del caràcter emprenedor dels banyolins i banyolines, de les ganes de sobreviure de molts ells, ja que no poden comptar amb l’administració. I es que Banyoles, té una àrea de promoció econòmica inexistent. La regidora Joana Vila, ha permés la mort d’aquesta àrea tant important per el desenvolupament de la ciutat, a favor de proves esportives inútils i sense benefici algun a la ciutat.

He vist com, un a un, cada una de les persones que treballaven a l’àrea de promoció econòmica, han estat acomediats o simplement han plegat, i el poc personal que queda, batalla buscant subvencions per mantenir els seus lloc de treball, mentre la ciutadania, no disposen de cap tipus d’ajuda, ni per mantenir els seus negocis, ni per obrir-ne de nous.

I em pregunto, doncs, perquè hem de mantenir una regidora de Promoció econòmica, si no hi ha promoció econòmica ? Perquè hem de mantenir tants regidors a l’equip de govern, si l’única regidoria que sembla que funciona a ple rendiment, és la d’esports ?

Etiquetes: Banyoles, esport, joana vila, promoció econòmica, proves esportives   Arxivat a Política Municipal

Sense comentaris

Twitter MySpace Windows Live

Etiquetes: el govern dels pitjors, Generalitat, Govern, Mas, Retallades   Arxivat a Política Catalana

Sense comentaris

Twitter MySpace Windows Live

Podríem dir que, l’època d’exàmens, es la temporada menys desitjada per qualsevol estudiant.

Les inacabables hores d’estudi a la biblioteca, tancats entre 4 parets, envoltats d’apunts, exàmens resolts i per resoldre, exercicis que no s’acaben mai, exercicis els quals no se sap ni com començar, són el pa de cada dia, de les inacabables setmanes d’exàmens.

Cada cop, però, aquestes èpoques es fan més dures. Recordo els inicis, en que tenia un examen per setmana, com a molt dos, i després gaudies d’una setmana més d’estudi entre primera i segona convocatòria, amb el que suposava més temps d’estudi, i més possibilitats a la hora d’organitzar-te els temps d’estudi, fins i tot, et permetia gaudir mínimament de les vacances nadalenques.

Però per desgràcia, com tot, lo bo s’acaba, i la UdG va de caiguda (caiguda lliure, i sense paracaigudes sembla), i els petits detallets que tenies, com aquests dies de vacances, per reposar mentalment i agafar forces, s’han acabat. I es que ara, a més de no poder gaudir de les vacances nadalenques, perquè el primer examen ja el tens immediatament després del dia de reis, ja no existeix cap setmana de descans, arribes de les festes nadalenques, i vas d’examen rere examen, i quan acabes, no tens temps ni de saber les notes, que ja tornes a estar ficat dins d’una aula.

Una forma de definir aquest canvi, i de forma una mica búlgar, es podria dir com a “prepareu-vos, ramat, perquè en la vida, l’únic que se us permetrà serà treballar i treballar fins a la mort” (i mai millor dit, ara ens fan jubilar als 67, i d’aquí res, ni jubilacions ni pensions).

Podríem dir, doncs, que la universitat (en concret la de Girona, les altres, desconec en quin estat estan), s’està convertint en la primera empresa en la que els joves treballem (i a sobre, pagant una burrada!), o millor dit, la primera empresa en la que els joves se’ns explota. I a més, no surt cara la broma, i es que a sobre d’explotar-nos, ens fan pagar per tot. Aquest any ja, a la matrícula ha aparegut un import de 40 euros, per docència online, suposo jo que es refereixen al campus virtual,  una intranet antiquada, gens operativa i que, curiosament, cada dos per tres no funciona. Ja el súmmum, ha estat avui, que he presentat un document al registre general de la universitat, hi he tingut que pagar la fotocòpia del document segellat.

Però com he dit, la universitat ja és una empresa, i com a tota empresa, sempre hi han els caps que s’enriqueixen a costa dels treballadors. En aquest cas, no m’atreviria a dir que la rectora o els diferents responsables s’embutxaquen els nostres diners (no m’estranyaria, però no disposo de proves), però si puc dir, que els diners es malgasten en tonteries, com per exemple, el fabulós pla director de la UdG, que diu que la universitat ha d’ensenyar i fer recerca (i per això, s’han gastat uns quants mils d’euros). O també, els diners majoritàriament s’inverteixen en recerca, que no dic que no estigui malament, aquest país necessita I+D, però s’inverteix en estudis tontos i de poca utilitat pràctica, i com no els estudiants (àlies treballadors), en patim les conseqüències,  amb instal·lacions insuficients, laboratoris perillosos sense mesures de seguretat, ni tants sols material bàsic per poder treballar (en algunes assignatures, m’he tingut que comprar jo el material per poder fer les pràctiques).

Amb l’excusa del pla de Bolonya, la universitat s’ha convertit en una empresa encoberta, i pregunto jo, es farà alguna cosa al respecte ? Ara tinc clar que no, amb CiU al capdavant del govern de la generalitat, la cosa és més probable que vagi a pitjor, però els estudiants, hem de continuar sofrint aquestes agressions ? els estudis son la nostra salvació per el futur, i l´únic lloc a on aconseguir-los es a la universitat, així que estem lligats de mans i de peus, o no …..

Etiquetes: Bolonya, EEES, Empresa, Estudis, Explotació, Joves, UdG, Universitat   Arxivat a General

Sense comentaris

Twitter MySpace Windows Live

Convergència i unió han mostrat un cop més la seva cara real, la cara dels antiquats, d’aquells que encara viuen al segle passat i que no han estat capaços d’avançar. Una forma equivalent a dir que, CiU, mostra la seva extrema afinitat al Partit Popular.

Aquestes afirmacions venen referenciades a l’acte convergent que va tenir lloc a Banyoles aquest passat diumenge, a on els líders de CiU és van aferrar al passat fent una defensa aferrissada del model de família tradicional, aquell en que només existeix pare i mare.

En paraules contextuals el senyor Mas ens deia que «estem a distància estratosfèrica de les polítiques de família més avançades d’Europa». Suposu que els senyors de convergència han vist que la política social, ven, ja que en 25 anys no van fer cap esforç en política social abocada a les famílies de cap típus, i ara, pretenen donar ajuda a la família tradicional, és a dir, aquella família que té pare i mare, deixant de banda altres models de família, com son les monoparentals que, al meu entendre, segurament estaran més necessitades, i més, en temps de crísis.

Per convergència, la única preocupació, és la natalitat, que hi ha més persones de la tercera edat que joves, suposu que deuen estar preocupats per les seves pensions…. Catalunya té problemes més importants que la natalitat, com per exemple la conciliació laboral, que les famílies puguin arribar a final de mes, o que les famílies monoparentals o del mateix sexe, tinguin les mateixes oportunitats i no pateixin discriminació.

I perquè crec que els senyors de CiU només volen afavorir a la família tradicional ? És simple, el senyor Duran ens va comentar el següent: «Es ridícul, treure la paraula pare i mare i posar “progenitors”». Crec que molt a comentar no fa falta, el senyor Duran és diu clarament que l’únic model de família vàlid és el compost per mare i pare, tal i com propugna l’església de les mentides i la hipocresia, i que cap altre tipus de família te cabuda en la legislació. Al meu entendre, l’ús de la paraula progenitor en tota normativa legal, condueix a donar cabuda legal a qualsevol tipus de família, tant les monoparentals com les de persones del mateix sexe.

Per altra banda, el tercer membre del trio de les cavernes, el senyor Vila, ens comentava que la família és tradicional i rabiosament moderna. Per mi, aquestes dues paraules, tradicional i moderna, no tenen cabuda en la mateixa definició de família, començant per el fet de que son paraules contradictòries. Suposo que els senyors convergents haurien de començar per fer algun curs de català, per començar a corregir aquests errors, i de passada haurien de començar a entendre que el concepte de família ha canviat radicalment, ja no és el concepte ranci i de l’antigor de pare i mare, sinó que en l’actualitat, el concepte de família va molt més enllà d’aquests termes.

Els convergents promouen el canvi, que amb ells al govern, el futur anirà a més. 25 anys de convergència ens ha donat l’experiència de que amb CiU al govern, Catalunya no ha anat a més, com a molt s’ha quedat igual. Amb els convergents no veurem la llum al final del túnel, sinó que m’atreviria a dir que ens endinsarem més i més cap a la caverna.

Etiquetes: Banyoles, caverna, CiU, CiU i PP, duran, eleccions 2010, Esquerra, família, LGTB, Mas, Parlament, puigcercós2010, Vila   Arxivat a Política Catalana

Sense comentaris

Twitter MySpace Windows Live

Mentre alguns s’omplen la boca d’independentisme (i no, no parlo de CiU, ja tots sabem que d’independentistes no en tenen res), em pregunto, que fan ells per la independència ?

En un estat democràtic, l’única forma en que la independència pot ser proclamada és des de les organitzacions que el representen, en el nostre cas, el parlament de Catalunya i el Govern Català.

Prenent aquestes premisses, l’única forma vàlida i útil de construcció nacional és la que es fa des de les institucions catalanes. Així doncs, l’únic partit que representa l’independentisme és Esquerra Republicana de Catalunya.

El procés, tots sabem que no és un camí fàcil i que requereix valentia i voluntat. A Esquerra soms valents i decidits, i no ens amaguem dels nostres objectius, la proclamació unilateral d’independència de la nostra terra, però aquest procés no és immediat, i requereix un treball previ i dur de construcció nacional.

En els últims 8 anys, en que Esquerra ha estat al govern de Catalunya, se l’ha criticat durament per realitzar una tasca de govern importantísima, i és que mentre esquerra no tingui la força necessària per proclamar la independència, la tasca ha de ser millorar l’estat de Catalunya, construint des del govern la Catalunya del futur.

Mentre que en els 25 anys de CiU al govern, Catalunya era una regió sotmesa a Espanya amb un gran potencial latent, amb Esquerra al govern s’ha propiciat un canvi radical al nostre pais, dotant d’un nou estatut (rebaixat i lapidat per CiU i PP), millorant l’educació, el turisme, dotant de més força el Català, obrint delegacions del govern arreu del mon, establint ponts de comunicació entre Catalunya i la resta del mon, portant el nostre país a un dels més rics i importants d’europa.

Alguns ens titllen de botiflers i de venuts a espanya, però en el meu entendre, no entenen el joc de la política, de l’estira i arronsa, de la negociació. Per aconseguir tot el que s’ha fet des del govern, s’ha de renunciar a d’altres, però no treu importància a la tasca aconseguida.

La conjuntura actual mai ens havia apropat tan al moment de la proclamació de la independència, no ens podem deixar perdre aquesta ocasió, i portar al govern aquells que creiem en la independència, en un estat lliure, social i democràtic, és el moment que a partir del 28N, la gent valenta tiri endavant aquest país, i la gent valenta soms els d’esquerra.

Etiquetes: eleccions, Esquerra, Gent Valenta, Independència, Parlament de Catalunya   Arxivat a Política Catalana

Sense comentaris

Twitter MySpace Windows Live

Ahir vam fer  un viatge  a Andorra, l’únic país al món que té la sort de tenir el Català com a llengua oficial.

L’objectiu del viatge era fer-hi una visita ja que en Martí no l’havia vist mai, i aprofitar per fer algunes compres, per la ja establerta idea de que a Andorra, tot és més barat, tot i que en els últims anys, la realitat ens diu que ja no és més barat i que els preus s’han igualat bastant als del principat (a excepció de poques coses, com ara el tabac o l’alcohol).

El dia va procedir amb les habituals decepcions dels nouvinguts al país dels Pirineus, que esperen similituds amb la bellesa dels paratges d’alta muntanya del pirineu català i es troben amb una ciutat purament comercial, orientada a l’hibern fred dels amants de l’ski.

La nostra tornada, doncs, no va estar acompanyada de l’habitual sensació d’un viatge gaudiut, sino que, a més va estar acompanyat d’una odissea personal per alimentar el nostre assedegat cotxe.

Després de pendre la decissió d’empendre la nostra tornada a través de la collada de Tosses, vist l’excesiu preu de peatge del túnel del Cadí (una mostra més del que passa quan la “solidaritat” Catalana es converteix en espoli, i el govern ha de recorre a aquests mètodes per mantenir decents les infraestructures del país), fem camí cap a Alp per enllaçar la collada, camí de casa, sota la manta d’estrelles que il·lumina la fosca nit.

Passat Alp, veiem que seria bo omplir el dipòsit de gasolina per tal d’assegurar l’arribada a casa, i aquí va començar l’odissea de trobar una gasolinera oberta. Era segur que en tota la collada no trobariem cap gasolinera, tot i així, teniem l’esperança, errònia, de que en trobaríem alguna d’oberta a Ripoll.

Curiosament, gasolinera rere gasolinera, vèiem com totes estaven tancades, i això em va fer pensar, i es que, com era possible que, un servei que actualment s’ha tornat tan indispensable (i a la vegada, tan escandalosament car) no el trobessis disponible. Crec que fora bo replantejar l’aspecte normatiu sobre aquest aspecte, i es que considero inacceptable el no disposar d’un servei bàsic com aquest (sobretot al preu que va) i platejar la necessitat d’establir la obligatorietat que sigui accessible una gasolinera les 24h cada certs kilòmetres en les principals rutes per carretera de Catalunya. Una idea podria ser un sistema similar al de les farmàcies, establir una rotació d’obertura de les gasolineres. Un altre sistema seria que en les mateixes gasolineres es permetes l’autoservei i pagament autmatitzat a través d’una màquina amb tarjeta de crèdit i/o efectiu (lògicament, hauria de ser un sistema funcional i que no dones errors, ja que a figueres hi havia una gasolinera amb aquesta opció, però només permetia el pagament amb tarjeta, però donava errors tècnics en la connexió amb les entitats bancàries).

Crec que és un tema plantejable i que els futurs governants han de prendre en consideració, per millorar les condicions dels usuaris de la xarxa de carreteres de Catalunya i ficar ma en un monopoli a l’ombra que fa el que vol i quan desitja, aprofitant-se dels ciutadans.

Etiquetes: 24h, carreteres, cotxe, gasolina, gasolinera   Arxivat a General

Sense comentaris

Twitter MySpace Windows Live

Nervis, adjectiu definitori del dia.

Una emoció misteriosa i intensa recorria les meves venes. Una alegria quasi desconeguda, màgica i estranya.

El dia comença amb la son habitual, encara que impregnada amb una energia poc habitual a aquelles hores del matí. Les horesde boirina i escassos raigs de llum, passen lentament i desapercebuts, passejant, fent un bon cafè al Parc del Migdia de Girona, desviant els meus pensaments, observant el cel i gaudint del sol que a poc a poc, comença a escalfar la terra.

Després d’un bon i agraït dinar, a casa d’unes bones amigues, arriba el moment de traslladar-me cap a Barcelona. Tinc certa il·lusió de tornar, ja feia bastant de dies que no retornava cap a la capital, a més, amb la curiositat afegida de agafar un dels famosos nous trens que la Renfe està introduint a la linina.

Durant el viatge, em poso a escoltar música. Poso alguns temes per fer de prèvia al gran moment de la nit. Escoltant, em retornen al cap els somnis, la imaginació des desboca, i l’emoció, els nervis, l’alegria, retornen, i ja per més que vulgui, no soc capaç de desviar els pensament cap a un altre lloc.

I ja a Barcelona, després d’una passejada direcció al Sant Jordi, el dia solar es comença a extingir. Ja fent cua, als voltants de es 5 de la tarda, el sol majestuós ens ofereix amb una imponent posta. Les hores passen lentament fins que, al final, les portes s’obren i com fugint d’un toro desbocat, tots els presents ens posem a corre per accedir primers i aconseguir les millors posicions. L’emoció ja no es pot amagar i es mostra amb total fluïdesa, el gran moment és quasi imminent.

Per posar-nos en calent, s’apaguen els llums, i els teloners es presenten sobre l’escenari iniciant els seus sons, despertant l’eufòria col·lectiva. I de forma breu i fugaç, la il·luminació retorna al recinte i s’inicien els preparatius finals.

Tots estem pendents de l’escenari. Cada moviment que s’hi produeix, provoca una explosió d’eufòria retronant, que rebota per tots els racons del palau. Pocs minuts resten ja, el compte enrere ha començat i la impaciència es transforma en un murmuri bullent, sumat a alguns crits d’histèria.

I finalment, després d’una curta, però llarga estona d’agonia que semblava infinita, els llums s’apaguen de cop. Son misteriosos sorgeixen del no res, i tres columnes majestuoses, es comencen a il·luminar a poc a poc. La pell de gallina es fa visible, la histèria es desferma, una llàgrima suïcida decideix aventurar-se a l’infinit, en un acte irrefrenable d’emoció i de cop, la musica extasiant, desapareix, les columnes es tornen d’un roig intens. Es destapa el vel, i d’entre el mig de les columnes apareixen, tres figures borroses repartides en cada una de les columnes. El que tant havíem esperat tots, ja ha començat.

Dos hores més tard, s’acaba. Realment encara no soc capaç de creure-ho. Tinc l’estranya sensació de que això, no ha estat res més que un somni, que en qualsevol moment despertaré a la realitat, i que aquesta vivència no ha estat res més que fruit de la meva imaginació. Però penso, mentre duri el somni, gaudeix-lo, i continua recordant aquest moment que, únicament, puc descriure com a espectacular, i que quedarà gravat en la memòria, el dia 24 de novembre de 2009, el dia que vaig veure muse.

“I wish I see you again”.

Etiquetes: 24 Novembre 2009, Muse, Palau Sant Jordi   Arxivat a General

Sense comentaris

Twitter MySpace Windows Live

Ens trobem al davant d’una gran oportunitat. La consulta popular d’Arenys de Munt va ser un tret de sortida a tot un procés de consultes que es propagaran per tot el territori.

Aquestes consultes, per molt que no tenen una validesa legal, si que són un acte de força que no podem permetre que es quedi en fum. Hem d’aprofitar els resultats obtinguts, i fer-ne un ressò més enllà de les espanyes. Hem de mostrar, a la comunitat internacional que el poble de Catalunya, vol decidir, que el poble de Catalunya es troba sota la repressió de lleis antidemocràtiques i franquistes.

Hem de ser capaços, entre tots, d’exprimir al màxim aquesta nova porta que s’ha obert, i aconseguir que, l’estat espanyol, finalment, permeti un referèndum legal i vehicular sobre la independència de la nostra nació.

Lògicament, no serà fàcil. El govern de Madrid, té por, tremola de por amb totes aquestes espurnes que s’encenen als municipis del Principat, i posarà tot el seu aparell per posar pals a les rodes a tot el procés. Però no hem de defallir, els que portem temps lluitant per la independència, estem acostumats als murs espanyols, i tot i així, mai no parem de picar-hi amb totes les eines que tinguem a l’abast.

La societat catalana, ens hem d’unir tots a una contra l’aparell repressor de l’estat espanyol, i travessar tots junts la porta que ens conduirà cap a la llibertat i independència del nostre poble.

Etiquetes: Arenys de Munt, Consulta popular, Independència, Referèndum   Arxivat a Política Catalana, Política Municipal

Sense comentaris

Twitter MySpace Windows Live

Des de sempre, els catalans, sobretot els que tenim més tendències catalanistes i independentistes, ens hem queixat del imparable centralisme de Madrid. Ens hem queixat sempre de les constants decisions inadequades que el govern de les espanyes ha pres en nom del nostre país, sense tenir en compte la realitat del nostre territori.

Per això, sempre hem estat reivindicant el traspàs de competències a favor de la generalitat, amb la esperança, segurament il·lusa, de que el nostre govern legítim, ho faria millor, ja que coneixeria més detalladament les necessitats reals. Però per desgràcia, no és així.

A Catalunya, de forma solapada i encoberta, existeix un altre centralisme, un del qual, molts pocs ens queixem, i es que Barcelona, i tota la rodalia de la ciutat, s’emporta la majoria de recursos.

Des del meu humil punt de vista, els catalans ens queixem sempre del centralisme de Madrid, i alguns polítics ho utilitzen com a excusa i pal de bandera, per encobrir el fet que, ells mateixos, fan exactament el mateix que el govern de les espanyes. El centralisme de Barcelona és exasperant. Només ens hem de fixar, per exemple, amb les comunicacions per carretera. El transport públic, per exemple, és un clar exemple. A l’àrea de Barcelona, tenim trens i autobusos que connecten la majoria de poblacions i racons de la zona, amb una freqüència d’uns 10 o 15 minuts. Aquí, per anar al poble del costat, possiblement hauràs de fer transbord, agafar dos autocars diferents, i possiblement, un viatge que tardaria 20 minuts en cotxe, et passes dues hores, entre esperes i viatges.

També, podem fer una ullada a una notícia que va aparèixer ahir al diari que, realment em va sorprendre. I es que, segons deia el Diari de Girona, els Jutjats de Girona, han rebut el material informàtic antic que la nova ciutat judicial de Barcelona ha rebutjat per antiquat i desfasat.

Aquest centralisme barceloní, més silenciat, ha de començar a posar-se al punt de mira dels polítics de les comarques, hem de reivindicar el mateix que reivindiquem a Madrid, la descentralització, no només administrativa, sinó també dels recursos, que, al cap i a la fi, és el que realment ens importa i interessa.

Arxivat a Política Catalana, Política Espanyola

Sense comentaris

Twitter MySpace Windows Live

Dissabte al matí. Són dos quarts de 6 de la matinada, i el mòbil comença a sonar un tema de Snow Patrol. La Dorys i el Petit (els meus dos gossos), amb completa indiferència em fan una ullada per veure si realment s’han de despertar o no.

Faig una petita ullada per la finestra, en prou feines hi ha llum, i al carrer, l’únic soroll que m’és perceptible, son les caixes repletes de pa fornejat fa poques hores, que arriba puntual a la panaderia del costat.

Decideixo, doncs, apagar el despertador, i dormisquejar uns minuts més, i gaudir de la fosca i els xiuxiueigs de la matinada d’estiu, un dels petits plaers que em permeto aquests dies de moltes hores de treball i poques hores de son.

I torna a sonar Open your eyes, i mandrosament, obro el llum de l’habitació, i tots tres, comencem a badallar i a estirar-nos, i ens mirem amb cara de poques ganes de deixar passar aquests instants de comoditat immillorables.

A fora, continua fosc, i amb passos pesants començo un nou dia, dirigint-me cap a la dutxa, per acabar d’obrir els ulls, treure’m la mandra de sobre i sentir l’aigua calenta recorre el meu cos.

Al carrer, el silenci encara domina la ciutat. Només algun que un altre jubilat, que al llarg dels anys de llibertat, encara no han agafat el gust i costum de dormir fins tard. Els primers raigs de llum apareixen a l’horitzó, i els llums artificials tanquen els seus ulls per entrar en la seva letargia.

Durant els minuts que resto esperant que arribin els diaris, i s’iniciï realment el dia, faig una petita volta amb els gossos perquè puguin fer les seves necessitats, i aprofitar per sentir la fresca matinal, respirar l’aire pur encara no viciat i turmentat per l’acció humana.

I al final, un nou dia comença, pesarós i llarg, el qual encara no en veig la fi, silenciós i tranquil fins que la vida humana, retorni al seu murmuri habitual d’un dissabte qualsevol.

Arxivat a General

Sense comentaris

Twitter MySpace Windows Live