Esteve Blanch
Reflexions d'un jove ximplet …..
-
Entrades Recents
-
Arxiu
- novembre 2009 (1)
- setembre 2009 (3)
- novembre 2008 (1)
- setembre 2008 (1)
- juliol 2008 (1)
- juny 2008 (1)
- març 2008 (3)
- febrer 2008 (1)
- desembre 2007 (1)
- novembre 2007 (4)
- octubre 2007 (2)
- maig 2007 (4)
- abril 2007 (2)
- febrer 2007 (1)
- desembre 2006 (1)
-
Enllaços
Blocesfera
- Bloc d'en Jaume Marvà
- Bloc d'en Joan Cotxà
- Bloc d'en Josep Mª Aguirre
- Bloc d'en Josep-Maria Terricabras
- Bloc d'en Marc Puig
- Bloc d'en Pere Bosch
- Bloc d'en Pere Vigo
- Bloc d'en Pol Cruz
- Bloc d'en Saül Gordillo
- Bloc de l'Albert Ponsà
- Bloc de l'Oriol Jonqueras
- Bloc d’en Gerard Coca
- Per uns PPCC lliures: Els catalans no tenim rei
webs
Crònica d’un somni inoblidable
Nervis, adjectiu definitori del dia.
Una emoció misteriosa i intensa recorria les meves venes. Una alegria quasi desconeguda, màgica i estranya.
El dia comença amb la son habitual, encara que impregnada amb una energia poc habitual a aquelles hores del matí. Les hores de boirina i escassos raigs de llum, passen lentament i desapercebuts, passejant, fent un bon cafè al Parc del Migdia de Girona, desviant els meus pensaments, observant el cel i gaudint del sol que a poc a poc, comença a escalfar la terra.
Després d’un bon i agraït dinar, a casa d’unes bones amigues, arriba el moment de traslladar-me cap a Barcelona. Tinc certa il·lusió de tornar, ja feia bastant de dies que no retornava cap a la capital, a més, amb la curiositat afegida de agafar un dels famosos nous trens que la Renfe està introduint a la linina.
Durant el viatge, em poso a escoltar música. Poso alguns temes per fer de prèvia al gran moment de la nit. Escoltant, em retornen al cap els somnis, la imaginació des desboca, i l’emoció, els nervis, l’alegria, retornen, i ja per més que vulgui, no soc capaç de desviar els pensament cap a un altre lloc.
I ja a Barcelona, després d’una passejada direcció al Sant Jordi, el dia solar es comença a extingir. Ja fent cua, als voltants de es 5 de la tarda, el sol majestuós ens ofereix amb una imponent posta. Les hores passen lentament fins que, al final, les portes s’obren i com fugint d’un toro desbocat, tots els presents ens posem a corre per accedir primers i aconseguir les millors posicions. L’emoció ja no es pot amagar i es mostra amb total fluïdesa, el gran moment és quasi imminent.
Per posar-nos en calent, s’apaguen els llums, i els teloners es presenten sobre l’escenari iniciant els seus sons, despertant l’eufòria col·lectiva. I de forma breu i fugaç, la il·luminació retorna al recinte i s’inicien els preparatius finals.
Tots estem pendents de l’escenari. Cada moviment que s’hi produeix, provoca una explosió d’eufòria retronant, que rebota per tots els racons del palau. Pocs minuts resten ja, el compte enrere ha començat i la impaciència es transforma en un murmuri bullent, sumat a alguns crits d’histèria.
I finalment, després d’una curta, però llarga estona d’agonia que semblava infinita, els llums s’apaguen de cop. Son misteriosos sorgeixen del no res, i tres columnes majestuoses, es comencen a il·luminar a poc a poc. La pell de gallina es fa visible, la histèria es desferma, una llàgrima suïcida decideix aventurar-se a l’infinit, en un acte irrefrenable d’emoció i de cop, la musica extasiant, desapareix, les columnes es tornen d’un roig intens. Es destapa el vel, i d’entre el mig de les columnes apareixen, tres figures borroses repartides en cada una de les columnes. El que tant havíem esperat tots, ja ha començat.
Dos hores més tard, s’acaba. Realment encara no soc capaç de creure-ho. Tinc l’estranya sensació de que això, no ha estat res més que un somni, que en qualsevol moment despertaré a la realitat, i que aquesta vivència no ha estat res més que fruit de la meva imaginació. Però penso, mentre duri el somni, gaudeix-lo, i continua recordant aquest moment que, únicament, puc descriure com a espectacular, i que quedarà gravat en la memòria, el dia 24 de novembre de 2009, el dia que vaig veure muse.
“I wish I see you again”.
Una nova porta cap a la independència
Ens trobem al davant d’una gran oportunitat. La consulta popular d’Arenys de Munt va ser un tret de sortida a tot un procés de consultes que es propagaran per tot el territori.
Aquestes consultes, per molt que no tenen una validesa legal, si que són un acte de força que no podem permetre que es quedi en fum. Hem d’aprofitar els resultats obtinguts, i fer-ne un ressò més enllà de les espanyes. Hem de mostrar, a la comunitat internacional que el poble de Catalunya, vol decidir, que el poble de Catalunya es troba sota la repressió de lleis antidemocràtiques i franquistes.
Hem de ser capaços, entre tots, d’exprimir al màxim aquesta nova porta que s’ha obert, i aconseguir que, l’estat espanyol, finalment, permeti un referèndum legal i vehicular sobre la independència de la nostra nació.
Lògicament, no serà fàcil. El govern de Madrid, té por, tremola de por amb totes aquestes espurnes que s’encenen als municipis del Principat, i posarà tot el seu aparell per posar pals a les rodes a tot el procés. Però no hem de defallir, els que portem temps lluitant per la independència, estem acostumats als murs espanyols, i tot i així, mai no parem de picar-hi amb totes les eines que tinguem a l’abast.
La societat catalana, ens hem d’unir tots a una contra l’aparell repressor de l’estat espanyol, i travessar tots junts la porta que ens conduirà cap a la llibertat i independència del nostre poble.
Centralismes
Des de sempre, els catalans, sobretot els que tenim més tendències catalanistes i independentistes, ens hem queixat del imparable centralisme de Madrid. Ens hem queixat sempre de les constants decisions inadequades que el govern de les espanyes ha pres en nom del nostre país, sense tenir en compte la realitat del nostre territori.
Per això, sempre hem estat reivindicant el traspàs de competències a favor de la generalitat, amb la esperança, segurament il·lusa, de que el nostre govern legítim, ho faria millor, ja que coneixeria més detalladament les necessitats reals. Però per desgràcia, no és així.
A Catalunya, de forma solapada i encoberta, existeix un altre centralisme, un del qual, molts pocs ens queixem, i es que Barcelona, i tota la rodalia de la ciutat, s’emporta la majoria de recursos.
Des del meu humil punt de vista, els catalans ens queixem sempre del centralisme de Madrid, i alguns polítics ho utilitzen com a excusa i pal de bandera, per encobrir el fet que, ells mateixos, fan exactament el mateix que el govern de les espanyes. El centralisme de Barcelona és exasperant. Només ens hem de fixar, per exemple, amb les comunicacions per carretera. El transport públic, per exemple, és un clar exemple. A l’àrea de Barcelona, tenim trens i autobusos que connecten la majoria de poblacions i racons de la zona, amb una freqüència d’uns 10 o 15 minuts. Aquí, per anar al poble del costat, possiblement hauràs de fer transbord, agafar dos autocars diferents, i possiblement, un viatge que tardaria 20 minuts en cotxe, et passes dues hores, entre esperes i viatges.
També, podem fer una ullada a una notícia que va aparèixer ahir al diari que, realment em va sorprendre. I es que, segons deia el Diari de Girona, els Jutjats de Girona, han rebut el material informàtic antic que la nova ciutat judicial de Barcelona ha rebutjat per antiquat i desfasat.
Aquest centralisme barceloní, més silenciat, ha de començar a posar-se al punt de mira dels polítics de les comarques, hem de reivindicar el mateix que reivindiquem a Madrid, la descentralització, no només administrativa, sinó també dels recursos, que, al cap i a la fi, és el que realment ens importa i interessa.
Murmuris matinals d’un dissabte Banyolí
Dissabte al matí. Són dos quarts de 6 de la matinada, i el mòbil comença a sonar un tema de Snow Patrol. La Dorys i el Petit (els meus dos gossos), amb completa indiferència em fan una ullada per veure si realment s’han de despertar o no.
Faig una petita ullada per la finestra, en prou feines hi ha llum, i al carrer, l’únic soroll que m’és perceptible, son les caixes repletes de pa fornejat fa poques hores, que arriba puntual a la panaderia del costat.
Decideixo, doncs, apagar el despertador, i dormisquejar uns minuts més, i gaudir de la fosca i els xiuxiueigs de la matinada d’estiu, un dels petits plaers que em permeto aquests dies de moltes hores de treball i poques hores de son.
I torna a sonar Open your eyes, i mandrosament, obro el llum de l’habitació, i tots tres, comencem a badallar i a estirar-nos, i ens mirem amb cara de poques ganes de deixar passar aquests instants de comoditat immillorables.
A fora, continua fosc, i amb passos pesants començo un nou dia, dirigint-me cap a la dutxa, per acabar d’obrir els ulls, treure’m la mandra de sobre i sentir l’aigua calenta recorre el meu cos.
Al carrer, el silenci encara domina la ciutat. Només algun que un altre jubilat, que al llarg dels anys de llibertat, encara no han agafat el gust i costum de dormir fins tard. Els primers raigs de llum apareixen a l’horitzó, i els llums artificials tanquen els seus ulls per entrar en la seva letargia.
Durant els minuts que resto esperant que arribin els diaris, i s’iniciï realment el dia, faig una petita volta amb els gossos perquè puguin fer les seves necessitats, i aprofitar per sentir la fresca matinal, respirar l’aire pur encara no viciat i turmentat per l’acció humana.
I al final, un nou dia comença, pesarós i llarg, el qual encara no en veig la fi, silenciós i tranquil fins que la vida humana, retorni al seu murmuri habitual d’un dissabte qualsevol.
Obama president
Finalment, Barack Obama ha aconseguit el que tots els pronòstics anunciaven, un president afroamericà a la Casa Blanca.
Obama, com a 44è president dels EUA tindrà un gran repte al capdavant d’un país en ple estat de crisis, i un gran repte com a primer afroamericà president d’un país en que el racisme ha deixat una marca important en la història.
El demòcrata ha aconseguit 349 vots electorals en contra dels 163 aconseguits per el republicà McCain. Aquesta aplastant victòria recau en varis factors. En primer lloc, trobem la impressionant mobilització dels electors, aconseguit el rècord del 66% de participació. De tots aquest electors, Obama va aconseguir la majoria de vots dels col·lectius joves, com també el suport del 66% del col·lectiu llatí. Com també sembla lògic, va aconseguir el 95% dels vots dels col·lectius afroamericans.
Un altre fet important a tenir present és la victòria demòcrata en estats típicament republicans, com ara Florida i Virginia. Una dada interessant és que a Virginia, els demòcrates no obtenien la victòria des del 1964.
Obama,, ha aconseguit il·lusionar el món amb el seu discurs, amb la seva passió, amb la seva calma i capacitat de comunicació. Ara, Obama té un important repte davant seu. En primer lloc, aconseguir no decebre a tot aquell que va il·lusionar. Ser president d’un país a on els poders fàctics i ocults tenen un poder implacable, no deixaran molt de marge al jove Obama, i de ben segur li dificultaran la seva tasca. Haurem de veure amb quina astúcia aconsegueix saltar els obstacles, i arribar a les metes promeses.
D’altre banda, també el demòcrata entrarà a la presidència en un moment molt complex, tant per el país, com per món sencer. Estats Units, es troba immers en una crisis econòmica, i està al front de dues guerres. També, haurà de reconduir tota la política internacional, no gaire ben cuidada per George Bush. I per acabar-ho d’arreglar, Rússia no ho posarà gens fàcil. El president rus, Dimitri Merdvédev ha anunciat la instal·lació de míssils a la frontera amb Polònia.
Obama té unes tasques molt complexes davant seu, i no es pot permetre badar ni cometre errors. Obama ara està al punt de mira de tot el país i de tota la comunitat internacional.
Final d'una estapa
Recordo com si fos ahir, el dia que l’Albert va venir i em va comentar que tenia ganes de entrar a formar part de les JERC, que tenia il·lusió i ganes de treballar per el nostre país. Les seves ganes se’m van contagiar i junts vam iniciar un important projecte, les JERC a la comarca.
En aquell moment, es va iniciar la meva carrera en la política, una carrera que, sincerament, mai hagués cregut que fes, i que hi vaig dedicar tots els meus esforços i capacitats, i que avui, arriben al final duna etapa.
Ara fa cinc anys que vaig entrar a les joventuts d’esquerra, i farà quatre anys en que en David Pujol va donar-me la seva confiança per entrar a formar part del seu projecte per a les comarques gironines. Una confiança que em va portar a a gaudir dels millors anys de la meva vida, a on he tingut la sort de conèixer a un munt de persones, grans amics i companys que mai podré oblidar.
Durant cinc anys, he intentat donar tot el que he pogut i tot el que he sabut per el meu país, he treballat de valent per fer possible aquest projecte que són les JERC, un projecte de lluita cap a la independència dels Països Catalans.
Però tot té un inici, i un final. I ara és el moment d’arribar al final d’una etapa de la meva vida. Lògicament, aquest no és un adéu per sempre, les JERC han deixat una marca massa important en la meva vida com per deixar-ho per sempre, continuaré treballant a la direcció regional, però no des de primera línia. Per a primera línia, tenim tota una sèrie de persones noves, amb molta il·lusió, i molt més preparades per continuar el projecte que entre molts vam iniciar fa uns anys. Però la renovació és necessària, i més si tens la confiança de que el canvi servirà per fer un gran pas en l’organització.
Sé que probablement em direu sentimental, però no puc evitar que alguna llàgrima se m’escapi. Crec que ha estat una de les decisions més difícils que he pres i que prendré mai. Però ja està fet.
M’agradaria també, donar les gràcies a en David Pujol, el meu mentor, i la persona que em va donar la seva confiança, i a l’Eduard, que també va dipositar la seva confiança amb mi en aquest projecte.
Molts d’ànims a totes les persones que agafen el relleu de la direcció regional.
Salut i independència.
La platja del Sr. Nogué
Tot va començar amb un dinar amb el senyor Laporta que vam pagar tots nosaltres.
Llavors, una volta ciclista que no va aportar cap tipus de benefici real a la ciutat (només uns 60.000 euros de despeses a compte dels ciutadans).
Ara, a la plaça Major, s’hi està fent la platgeta amb sorra perquè hi pugui anar a jugar i a fer castells de sorra.
Quina serà la pròxima, senyor alcalde? Pagar perquè facin una desfilada de models per alegrar la vista a tots els regidors?
I encara té la gosadia de justificar-se.
Esteve Blanch Sanmartí
Artícle publicat al diari El Punt edició del 16 de juliol de 2008
Dia de l’orgull gai, lesbià, transsexual i bisexual
Demà, dia 28 de juny, és el dia per a l’alliberament gai, lesbià, transsexual i bisexual, una data en que el col·lectiu GLBT reivindiquem el ple dret que tenim de viure amb normalitat, de ésser tractats com a qualsevol persona respectable de la societat, i equiparar els nostres drets als de qualsevol altre persona.
Durant els últims anys, s’han produït diversos avenços cap aquest sentit, com per exemple, l’aprovació de la unió civil entre persones del mateix sexe, o el dret de les parelles homosexuals d’adoptar, però a part d’aquestes lleis, al nostre col·lectiu ens queda molt per reivindicar, i molta feina per endavant.
Tenim per endavant, la important tasca de normalitzar la nostra presència a la societat. Hem de treballar perquè des de l’escola i els mitjans públics s’eduqui a la societat per evitar la homofòbia que durant tants anys ens ha perseguit, assassinat i maltractat. No es podem conformar amb simples lleis d’unions civils o lleis d’identitat de gènere insignificants, hem de lluitar perquè la homofòbia sigui un record del passat, que les agressions a persones del nostre col·lectiu no quedin impunes i que qualsevol persona, tingui el dret de passejar-se, agafat de la ma, de la persona que estimi, sense importar el sexe, el color o la raça.
Queda molt per fer, i la nostra veu no només s’ha de sentir el dia 28 de juny, la veu del nostre col·lectiu ha de ser un xiuxiueig constant i diari, un treball de formigueta, que ens apropi, dia a dia, a la plena igualtat entre gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals.
Resposta al senyor Lluís Valls
La traïció al país us ha passat una dura factura. Què us pensàveu? Vau dividir el nacionalisme català, vau vendre-us a Espanya, vau fer president un espanyol del PSOE. Heu aparcat la independència. Ho heu fet tan malament com heu sabut, pitjor no ho podíeu fer. Què hi feu encara al tripartit? La traïció al propi país és una de les indignitats més grans que pot fer el ser humà i vosaltres l’heu fet. A mi em sap greu perquè quan vau tenir la paella pel mànec si haguéssiu pactat amb CiU, avui Espanya estaria rendida a nosaltres. Ni Carod ni Puigcercós. Plegueu i assumiu que la vostra derrota és només culpa de la vostra rendició a Espanya. Qui la fa la paga!
El passat dijous, el senyor Valls ens parlava de traïcions, de divisió del Nacionalisme i de que ERC s’havia venut a espanya.
Doncs bé, m’imagino que el Sr. Valls no deu tenir memòria i si en té, no deu voler recordar els “crims” del passat.
Recordo amb claredat l’any 99, que esquerra es va oferir a CiU per un pacte i aquests, el van rebutjar per mantenir la seva llarga aliança amb la dreta espanyola més rància, el PP.
Tal i com va dir en Carod fa uns anys, CiU ens ha ignorat i menyspreat repetides vegades per pactar amb la dreta espanyola, i al final un se’n cansa.
Ara doncs, que no ens vinguin a nosaltres a criminalitzar per un pacte progressista amb el PSC, ja que almenys, esquerra està al govern per defensar els interessos de Catalunya, cosa que els senyors de CiU com molt bé ens han demostrat en repetides vegades, només actuen per benefici propi i per la fotografia del diari.
Anàlisis dels resultats de les eleccions
En aquests dies, molts hauran fet els seus propis anàlisis sobre el que i el com dels resultats electorals. Jo, no voldria ser menys, i a la meva forma d’entendre, voldria fer unes reflexions d’aquests resultats, que potser, seran bons per espanya, però que seran realment nefastos per Catalunya.
Aquí, tenim moltes coses a dir, i moltes variables a tenir en compte és lògic, aquestes eleccions han estat bastant complexes, però m’agradaria reflectir la opinió d’algunes persones amb les que he pogut parlar un cop publicats els primers resultats.
La davallada d’esquerra, ha estat clara, implacable i sens dubte decebedora. I aquest descens de la presència d’esquerra al congrés suposarà, en primer lloc, que Catalunya tindrà un pes mínim en les polítiques del govern espanyol que, per desgràcia, estem lligats. I doc això, basant-me en fets més que demostrats. En primer lloc, perquè el PSC a madrid no existeix, diluït al PSOE i en aquesta legislatura que tanquem en tenim més d’un exemple en el qual, el PSC a madrid ha votat en contra de proposicions de lleis que en el parlament de Catalunya ha votat positivament. Per l’altra banda, tenim CiU que poc cal explicar, amb un cap de llista (el Sr. Duran) que ha mostrat més d’una vegada la seva repugna vers el nacionalisme i el Catalanisme i les repetides declaracions de que no tenien cap mena de rencança en fer president al senyor Rajoy, i si fem memòria, en el passat més d’un cop CiU ha donat el seu suport al PP a madrid, un partit que menysprea Catalunya de forma reiterada.
Un cop dit això, anem a fer un anàlisis del perquè esquerra ha tingut aquesta davallada tan implacable. En primer lloc, tenim la por catalana del PP. Molta gent no ha vist a esquerra com a un vot útil per a aturar el PP i que de forma semiautomàtica han votat al PSC per frenar un PP que ha endurit durant aquesta campanya el seu discurs anticatalanista i que ha fet de Catalunya cavall de batalla.
Per altra banda, tenim un cert descontent dels votants d’esquerra per fer a José Montilla president de la Generalitat. Molts insisteixen en que això és tòpic i que no és un motiu real, però a peu de carrer, he pogut comprovar que és cert, moltes persones en més d’una vegada m’han mostrat el seu descontent per el pacte d’entesa. Tampoc els culpo, de fet, sempre m’he mostrat en contra d’aquest pacte i que en la situació actual, amb temes tant candents com la MAT o el quart cinturó o el mateix TGV per la Sagrada Família que estan en primera fila de l’agenda política, no és podia entrar en un govern que no tingues una clara postura contraria a aquests temes, però de totes formes, el pacte va tirar endavant, i per molt que aquests temes ens els tinguem que “menjar amb patates”, s’ha de reconèixer que l’acció de govern que esquerra porta en el sí de la generalitat, ha estat i serà positiu per a moltes altres qüestions. De totes formes, hem de donar un vot de confiança a totes les persones que treballen durament al govern per millorar el país amb el màxim d’eines que tenen a l’abast.
També, relacionat amb aquest últim punt, trobem una falta general de “trempera” vers esquerra. S’ha de reconèixer que en altres moments de la història, votar esquerra era una il·lusió, per la seva forma clara, transparent i sense manies de fer política, la forma trencadora de fer les coses i que en els últims anys, aquesta forma de fer política ha estat reduïda i diluïda per la “por” de desestabilitzar el govern de la Generalitat, tal i com va passar la última legislatura amb temes com la trobada de Carod amb ETA o el no a l’estatutet retallat i lapidat per Mas i Zapatero.
Possiblement, tenim molts altres factors que han influït en aquestes eleccions, però aquests punts, a la meva forma d’entendre, han estat els més importants i claus de la baixada de representació d’esquerra al congrés. Ara, de portes en dins, hem de fer una reflexió important i profunda de que hem de fer, cap a on hem d’anar i quina ha de ser la nostra forma de fer política. Crec doncs, que la sortida de Puigcercós del govern per reforçar el partit ha estat positiu, com també ha estat positiu accelerar el procés congressual d’esquerra ja que, en la situació actual, és important que tota la militància puguem dir la nostra opinió i arribar a un consens en quina ha de ser el rumb que ha de tenir el partit els pròxims quatre anys. No ens trobem en una situació fàcil, però esquerra, ha mostrat ser un partit madur i amb grans capacitats que hem de saber explotar i utilitzar, i ser conscients del que tenim, de les nostres aspiracions com a partit i com a país i actuar amb conseqüència.
Ens esperen uns mesos complexos, d’un treball dur i que hem de saber aprofitar per reflotar el partit, per ser capaços de pujar la moral de l’independentisme i junts poder afrontar l’horitzó del 2014 que, encara que segurament, no serà una data real, si que és una data de referència.
Xarxes Socials
Sindicació
