Esteve Blanch

Nervis, adjectiu definitori del dia.

Una emoció misteriosa i intensa recorria les meves venes. Una alegria quasi desconeguda, màgica i estranya.

El dia comença amb la son habitual, encara que impregnada amb una energia poc habitual a aquelles hores del matí. Les hores de boirina i escassos raigs de llum, passen lentament i desapercebuts, passejant, fent un bon cafè al Parc del Migdia de Girona, desviant els meus pensaments, observant el cel i gaudint del sol que a poc a poc, comença a escalfar la terra.

Després d’un bon i agraït dinar, a casa d’unes bones amigues, arriba el moment de traslladar-me cap a Barcelona. Tinc certa il·lusió de tornar, ja feia bastant de dies que no retornava cap a la capital, a més, amb la curiositat afegida de agafar un dels famosos nous trens que la Renfe està introduint a la linina.

Durant el viatge, em poso a escoltar música. Poso alguns temes per fer de prèvia al gran moment de la nit. Escoltant, em retornen al cap els somnis, la imaginació des desboca, i l’emoció, els nervis, l’alegria, retornen, i ja per més que vulgui, no soc capaç de desviar els pensament cap a un altre lloc.

I ja a Barcelona, després d’una passejada direcció al Sant Jordi, el dia solar es comença a extingir. Ja fent cua, als voltants de es 5 de la tarda, el sol majestuós ens ofereix amb una imponent posta. Les hores passen lentament fins que, al final, les portes s’obren i com fugint d’un toro desbocat, tots els presents ens posem a corre per accedir primers i aconseguir les millors posicions. L’emoció ja no es pot amagar i es mostra amb total fluïdesa, el gran moment és quasi imminent.

Per posar-nos en calent, s’apaguen els llums, i els teloners es presenten sobre l’escenari iniciant els seus sons, despertant l’eufòria col·lectiva. I de forma breu i fugaç, la il·luminació retorna al recinte i s’inicien els preparatius finals.

Tots estem pendents de l’escenari. Cada moviment que s’hi produeix, provoca una explosió d’eufòria retronant, que rebota per tots els racons del palau. Pocs minuts resten ja, el compte enrere ha començat i la impaciència es transforma en un murmuri bullent, sumat a alguns crits d’histèria.

I finalment, després d’una curta, però llarga estona d’agonia que semblava infinita, els llums s’apaguen de cop. Son misteriosos sorgeixen del no res, i tres columnes majestuoses, es comencen a il·luminar a poc a poc. La pell de gallina es fa visible, la histèria es desferma, una llàgrima suïcida decideix aventurar-se a l’infinit, en un acte irrefrenable d’emoció i de cop, la musica extasiant, desapareix, les columnes es tornen d’un roig intens. Es destapa el vel, i d’entre el mig de les columnes apareixen, tres figures borroses repartides en cada una de les columnes. El que tant havíem esperat tots, ja ha començat.

Dos hores més tard, s’acaba. Realment encara no soc capaç de creure-ho. Tinc l’estranya sensació de que això, no ha estat res més que un somni, que en qualsevol moment despertaré a la realitat, i que aquesta vivència no ha estat res més que fruit de la meva imaginació. Però penso, mentre duri el somni, gaudeix-lo, i continua recordant aquest moment que, únicament, puc descriure com a espectacular, i que quedarà gravat en la memòria, el dia 24 de novembre de 2009, el dia que vaig veure muse.

“I wish I see you again”.

Etiquetes: 24 Novembre 2009, Muse, Palau Sant Jordi   Arxivat a General

Sense comentaris

Facebook Twitter MySpace Windows Live Digg del.icio.us

Deixa un missatge

Nom: Correu electrònic: Lloc web:

CAPTCHA Code