Les inacabables hores d’estudi a la biblioteca, tancats entre 4 parets, envoltats d’apunts, exàmens resolts i per resoldre, exercicis que no s’acaben mai, exercicis els quals no se sap ni com començar, són el pa de cada dia, de les inacabables setmanes d’exàmens.

Cada cop, però, aquestes èpoques es fan més dures. Recordo els inicis, en que tenia un examen per setmana, com a molt dos, i després gaudies d’una setmana més d’estudi entre primera i segona convocatòria, amb el que suposava més temps d’estudi, i més possibilitats a la hora d’organitzar-te els temps d’estudi, fins i tot, et permetia gaudir mínimament de les vacances nadalenques.

Però per desgràcia, com tot, lo bo s’acaba, i la UdG va de caiguda (caiguda lliure, i sense paracaigudes sembla), i els petits detallets que tenies, com aquests dies de vacances, per reposar mentalment i agafar forces, s’han acabat. I es que ara, a més de no poder gaudir de les vacances nadalenques, perquè el primer examen ja el tens immediatament després del dia de reis, ja no existeix cap setmana de descans, arribes de les festes nadalenques, i vas d’examen rere examen, i quan acabes, no tens temps ni de saber les notes, que ja tornes a estar ficat dins d’una aula.

Una forma de definir aquest canvi, i de forma una mica búlgar, es podria dir com a “prepareu-vos, ramat, perquè en la vida, l’únic que se us permetrà serà treballar i treballar fins a la mort” (i mai millor dit, ara ens fan jubilar als 67, i d’aquí res, ni jubilacions ni pensions).

Podríem dir, doncs, que la universitat (en concret la de Girona, les altres, desconec en quin estat estan), s’està convertint en la primera empresa en la que els joves treballem (i a sobre, pagant una burrada!), o millor dit, la primera empresa en la que els joves se’ns explota. I a més, no surt cara la broma, i es que a sobre d’explotar-nos, ens fan pagar per tot. Aquest any ja, a la matrícula ha aparegut un import de 40 euros, per docència online, suposo jo que es refereixen al campus virtual,  una intranet antiquada, gens operativa i que, curiosament, cada dos per tres no funciona. Ja el súmmum, ha estat avui, que he presentat un document al registre general de la universitat, hi he tingut que pagar la fotocòpia del document segellat.

Però com he dit, la universitat ja és una empresa, i com a tota empresa, sempre hi han els caps que s’enriqueixen a costa dels treballadors. En aquest cas, no m’atreviria a dir que la rectora o els diferents responsables s’embutxaquen els nostres diners (no m’estranyaria, però no disposo de proves), però si puc dir, que els diners es malgasten en tonteries, com per exemple, el fabulós pla director de la UdG, que diu que la universitat ha d’ensenyar i fer recerca (i per això, s’han gastat uns quants mils d’euros). O també, els diners majoritàriament s’inverteixen en recerca, que no dic que no estigui malament, aquest país necessita I+D, però s’inverteix en estudis tontos i de poca utilitat pràctica, i com no els estudiants (àlies treballadors), en patim les conseqüències,  amb instal·lacions insuficients, laboratoris perillosos sense mesures de seguretat, ni tants sols material bàsic per poder treballar (en algunes assignatures, m’he tingut que comprar jo el material per poder fer les pràctiques).

Amb l’excusa del pla de Bolonya, la universitat s’ha convertit en una empresa encoberta, i pregunto jo, es farà alguna cosa al respecte ? Ara tinc clar que no, amb CiU al capdavant del govern de la generalitat, la cosa és més probable que vagi a pitjor, però els estudiants, hem de continuar sofrint aquestes agressions ? els estudis son la nostra salvació per el futur, i l´únic lloc a on aconseguir-los es a la universitat, així que estem lligats de mans i de peus, o no …..

L’objectiu del viatge era fer-hi una visita ja que en Martí no l’havia vist mai, i aprofitar per fer algunes compres, per la ja establerta idea de que a Andorra, tot és més barat, tot i que en els últims anys, la realitat ens diu que ja no és més barat i que els preus s’han igualat bastant als del principat (a excepció de poques coses, com ara el tabac o l’alcohol).

El dia va procedir amb les habituals decepcions dels nouvinguts al país dels Pirineus, que esperen similituds amb la bellesa dels paratges d’alta muntanya del pirineu català i es troben amb una ciutat purament comercial, orientada a l’hibern fred dels amants de l’ski.

La nostra tornada, doncs, no va estar acompanyada de l’habitual sensació d’un viatge gaudiut, sino que, a més va estar acompanyat d’una odissea personal per alimentar el nostre assedegat cotxe.

Després de pendre la decissió d’empendre la nostra tornada a través de la collada de Tosses, vist l’excesiu preu de peatge del túnel del Cadí (una mostra més del que passa quan la “solidaritat” Catalana es converteix en espoli, i el govern ha de recorre a aquests mètodes per mantenir decents les infraestructures del país), fem camí cap a Alp per enllaçar la collada, camí de casa, sota la manta d’estrelles que il·lumina la fosca nit.

Passat Alp, veiem que seria bo omplir el dipòsit de gasolina per tal d’assegurar l’arribada a casa, i aquí va començar l’odissea de trobar una gasolinera oberta. Era segur que en tota la collada no trobariem cap gasolinera, tot i així, teniem l’esperança, errònia, de que en trobaríem alguna d’oberta a Ripoll.

Curiosament, gasolinera rere gasolinera, vèiem com totes estaven tancades, i això em va fer pensar, i es que, com era possible que, un servei que actualment s’ha tornat tan indispensable (i a la vegada, tan escandalosament car) no el trobessis disponible. Crec que fora bo replantejar l’aspecte normatiu sobre aquest aspecte, i es que considero inacceptable el no disposar d’un servei bàsic com aquest (sobretot al preu que va) i platejar la necessitat d’establir la obligatorietat que sigui accessible una gasolinera les 24h cada certs kilòmetres en les principals rutes per carretera de Catalunya. Una idea podria ser un sistema similar al de les farmàcies, establir una rotació d’obertura de les gasolineres. Un altre sistema seria que en les mateixes gasolineres es permetes l’autoservei i pagament autmatitzat a través d’una màquina amb tarjeta de crèdit i/o efectiu (lògicament, hauria de ser un sistema funcional i que no dones errors, ja que a figueres hi havia una gasolinera amb aquesta opció, però només permetia el pagament amb tarjeta, però donava errors tècnics en la connexió amb les entitats bancàries).

Crec que és un tema plantejable i que els futurs governants han de prendre en consideració, per millorar les condicions dels usuaris de la xarxa de carreteres de Catalunya i ficar ma en un monopoli a l’ombra que fa el que vol i quan desitja, aprofitant-se dels ciutadans.

Una emoció misteriosa i intensa recorria les meves venes. Una alegria quasi desconeguda, màgica i estranya.

El dia comença amb la son habitual, encara que impregnada amb una energia poc habitual a aquelles hores del matí. Les horesde boirina i escassos raigs de llum, passen lentament i desapercebuts, passejant, fent un bon cafè al Parc del Migdia de Girona, desviant els meus pensaments, observant el cel i gaudint del sol que a poc a poc, comença a escalfar la terra.

Després d’un bon i agraït dinar, a casa d’unes bones amigues, arriba el moment de traslladar-me cap a Barcelona. Tinc certa il·lusió de tornar, ja feia bastant de dies que no retornava cap a la capital, a més, amb la curiositat afegida de agafar un dels famosos nous trens que la Renfe està introduint a la linina.

Durant el viatge, em poso a escoltar música. Poso alguns temes per fer de prèvia al gran moment de la nit. Escoltant, em retornen al cap els somnis, la imaginació des desboca, i l’emoció, els nervis, l’alegria, retornen, i ja per més que vulgui, no soc capaç de desviar els pensament cap a un altre lloc.

I ja a Barcelona, després d’una passejada direcció al Sant Jordi, el dia solar es comença a extingir. Ja fent cua, als voltants de es 5 de la tarda, el sol majestuós ens ofereix amb una imponent posta. Les hores passen lentament fins que, al final, les portes s’obren i com fugint d’un toro desbocat, tots els presents ens posem a corre per accedir primers i aconseguir les millors posicions. L’emoció ja no es pot amagar i es mostra amb total fluïdesa, el gran moment és quasi imminent.

Per posar-nos en calent, s’apaguen els llums, i els teloners es presenten sobre l’escenari iniciant els seus sons, despertant l’eufòria col·lectiva. I de forma breu i fugaç, la il·luminació retorna al recinte i s’inicien els preparatius finals.

Tots estem pendents de l’escenari. Cada moviment que s’hi produeix, provoca una explosió d’eufòria retronant, que rebota per tots els racons del palau. Pocs minuts resten ja, el compte enrere ha començat i la impaciència es transforma en un murmuri bullent, sumat a alguns crits d’histèria.

I finalment, després d’una curta, però llarga estona d’agonia que semblava infinita, els llums s’apaguen de cop. Son misteriosos sorgeixen del no res, i tres columnes majestuoses, es comencen a il·luminar a poc a poc. La pell de gallina es fa visible, la histèria es desferma, una llàgrima suïcida decideix aventurar-se a l’infinit, en un acte irrefrenable d’emoció i de cop, la musica extasiant, desapareix, les columnes es tornen d’un roig intens. Es destapa el vel, i d’entre el mig de les columnes apareixen, tres figures borroses repartides en cada una de les columnes. El que tant havíem esperat tots, ja ha començat.

Dos hores més tard, s’acaba. Realment encara no soc capaç de creure-ho. Tinc l’estranya sensació de que això, no ha estat res més que un somni, que en qualsevol moment despertaré a la realitat, i que aquesta vivència no ha estat res més que fruit de la meva imaginació. Però penso, mentre duri el somni, gaudeix-lo, i continua recordant aquest moment que, únicament, puc descriure com a espectacular, i que quedarà gravat en la memòria, el dia 24 de novembre de 2009, el dia que vaig veure muse.

“I wish I see you again”.

Dissabte al matí. Són dos quarts de 6 de la matinada, i el mòbil comença a sonar un tema de Snow Patrol. La Dorys i el Petit (els meus dos gossos), amb completa indiferència em fan una ullada per veure si realment s’han de despertar o no.

Faig una petita ullada per la finestra, en prou feines hi ha llum, i al carrer, l’únic soroll que m’és perceptible, son les caixes repletes de pa fornejat fa poques hores, que arriba puntual a la panaderia del costat.

Decideixo, doncs, apagar el despertador, i dormisquejar uns minuts més, i gaudir de la fosca i els xiuxiueigs de la matinada d’estiu, un dels petits plaers que em permeto aquests dies de moltes hores de treball i poques hores de son.

I torna a sonar Open your eyes, i mandrosament, obro el llum de l’habitació, i tots tres, comencem a badallar i a estirar-nos, i ens mirem amb cara de poques ganes de deixar passar aquests instants de comoditat immillorables.

A fora, continua fosc, i amb passos pesants començo un nou dia, dirigint-me cap a la dutxa, per acabar d’obrir els ulls, treure’m la mandra de sobre i sentir l’aigua calenta recorre el meu cos.

Al carrer, el silenci encara domina la ciutat. Només algun que un altre jubilat, que al llarg dels anys de llibertat, encara no han agafat el gust i costum de dormir fins tard. Els primers raigs de llum apareixen a l’horitzó, i els llums artificials tanquen els seus ulls per entrar en la seva letargia.

Durant els minuts que resto esperant que arribin els diaris, i s’iniciï realment el dia, faig una petita volta amb els gossos perquè puguin fer les seves necessitats, i aprofitar per sentir la fresca matinal, respirar l’aire pur encara no viciat i turmentat per l’acció humana.

I al final, un nou dia comença, pesarós i llarg, el qual encara no en veig la fi, silenciós i tranquil fins que la vida humana, retorni al seu murmuri habitual d’un dissabte qualsevol.

Demà, dia 28 de juny, és el dia per a l’alliberament gai, lesbià, transsexual i bisexual, una data en que el col·lectiu GLBT reivindiquem el ple dret que tenim de viure amb normalitat, de ésser tractats com a qualsevol persona respectable de la societat, i equiparar els nostres drets als de qualsevol altre persona.

Durant els últims anys, s’han produït diversos avenços cap aquest sentit, com per exemple, l’aprovació de la unió civil entre persones del mateix sexe, o el dret de les parelles homosexuals d’adoptar, però a part d’aquestes lleis, al nostre col·lectiu ens queda molt per reivindicar, i molta feina per endavant.

Tenim per endavant, la important tasca de normalitzar la nostra presència a la societat. Hem de treballar perquè des de l’escola i els mitjans públics s’eduqui a la societat per evitar la homofòbia que durant tants anys ens ha perseguit, assassinat i maltractat. No es podem conformar amb simples lleis d’unions civils o lleis d’identitat de gènere insignificants, hem de lluitar perquè la homofòbia sigui un record del passat, que les agressions a persones del nostre col·lectiu no quedin impunes i que qualsevol persona, tingui el dret de passejar-se, agafat de la ma, de la persona que estimi, sense importar el sexe, el color o la raça.

Queda molt per fer, i la nostra veu no només s’ha de sentir el dia 28 de juny, la veu del nostre col·lectiu ha de ser un xiuxiueig constant i diari, un treball de formigueta, que ens apropi, dia a dia, a la plena igualtat entre gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals.

D’ara endavant, aniré publicant la meva opinió sobre una gran varietat de temes i, de forma paulatina, aniré recuperant tots aquells articles d’opinió que he anat publicant en diaris, fòrums o d’altres blocs.

Moltes gràcies per llegir la humil opinió d’un servidor.

M’agradaria, també, donar les gràcies a tots aquells i aquelles que vau gastar el vostre preciat temps a venir a la nostra petita festa, i esperar que, dintre de tot, us ho passesiu el màxim de bé possible.

Cuidau-vos, i gràcies per tot.

Escrit de la Marta Finazzi:

Hi havia una vegada la jib, que són els millors amics que puc tenir. Tot va començar a l’eslic de Palamós. Us en recordeu? el dinar i el sopar, sempre amb l’Esteve al costat i des del principi ja va ser un no parar de fer el burro. I més tard vam crear la junta, els més torrats de comarques que vam decidir sortir de festa amb un nom de guerra que ens dures per sempre.

Si no hagués conegut l’Eli potser no m’hauria encadenat mai al Pont de Pedra i què he de dir dels nostres moments en el pòdium de la Catedral i de la Passada del Castell i del concert de ken Zazpi i de la nit als sofàs de la copa a l’estiu, a Blanes. I de la mítica cançó que ens vas ensenyar, Eli, a barraques de Figueres i que des de llavors no hem parat de cantar !

I amb l’Esteve, quan ens va gravar Antena3 a la mani de la Constitució l’any passat, quan vam anar a Festes del Tura, i les barraques de Figueres, de Banyoles, de Girona … I el concert xungo de Vidreres on hi érem tota la Junta. I els cops que m’heu trucat des d’un concert i el nostre viatge a la reunió de Barcelona després de l’empalmada d’Arbúcies. I el primer 11 de setembre de la jib a Barcelona i quan ens van apadregar amb ous al Tio Canya l’any passat, ai esteve, totes les coses que ens han passat i me’n deixu un piló, segur.

Però molt abans, un dia vam anar a sopar al Museu del Vi i va ser allà on em vaig adonar que no només sou els meus amics, la gent que m’estimo sinó que sou la meva família i per sempre. I us ho mereixeu tot i més !

Escrit de la Maria:

Què escriure sobre tu???? Segur que tots els escrits que tu puguis fer sortirien molt millot i molt més profunds perquè aquesta és una de les teves virtuts: escriure. La meva no ho és, i ja ho saps prou bé. Ara bé, el que compta ñes el sentiment que m’ha portat a escriure aquestes línies. Ja tens 20 anys i quen miro enrere sembla que fos ahir mateix quan passàvem les estones mortes de l’institut junts rient de la gent o més aviat dels profes o de la gent horrible de l’institut… M’agrada veure que encara que les coses hagin canviat, seguim mantenint el contacte i el més important: passant estones divertides junts, ja sigui amb la Mae o amb la Putter o simplement els dos, I encara m’agrada més pensar que sempre tinc un amic que passi el que passi sempre estarà allà, que et coneix tant bé que sempre sap què dir-te quan les coses no et van bé o quan simplement et vol fer riure. Com ja he dir ja tens 20 anys, ens hem fet grans, de fet jo encara ho sóc més per la qual costa tu ets el més pèèèèèt , i això em fa por, almenys a mi me’n fa. Però l’amistat és per sempre, i la nostra és de les bones! En fi, espero que encara que ja no siguis tant petit no canviis mai perquè tu ets una persona molt especial i espero segui compartint estones amb tu. Moltes felicitats pèt !!!

Eli a tu no et conec massa, però vull dir-te que esper-ho tenir moltes oportunitats per anar-te coneguent més, moltes felicitats !

Escrit de la Sandra:

Tot i que es pot dir que ens coneixem de tota la vida, no va ser fins aquella excursió de física de primer de batxillerat que realment vam començar a parlar, riure, plorar. Ens hem enfadat i hem aprés a riure’ns de la gent juns. Va anar passant els temps i cada dia que passava, més amics erem i ara quasi sóm inseparables, fa gràcia i tot pensar com dos persones que abans no es dirigien la paraula han acabat exoplican-s’ho tot, i el més curiós de tot és que jo mai m’hagués imaginat que podries arribar a ser tant important per mi, i ja saps que com sóc una mica estressada, molt can pixa, molt somiadora i una mica gafe, i tot i això has arribat a formar part de la meva vida i per més coses que passin, per més anys que passin i per més que ens separi la distància, sempre podràs comptar amb mi com ho has fet en els últims 4 anys perquè per mi, els amics són per tota la vida, i tu ets un dels meus millors amics.

Moltes gràcies a les tres per aconseguir arrencar-me una llàgrima, que molt costa que es suïcidin.

Doncs bé, tornem a ser 1 de gener d’un nou any que comença, sense gaires més esperances que l’anterior, de que aquest sigui un any millor. Em fa gràcia observar a les persones, totes il·lusionades, menjant-se els raïms, cremant els desitjos en paperetes i totes aquestes tradicions, que diuen, que fan que els desitjos es compleixin. Doncs la veritat, no sé si es que sóc jo o que passa però mai s’han complert els desitjos que demano, i no es que demani res d’especial eh, però res, any rere any, la felicitat s’escapa de les meves mans, com també els meus desitjos es desfan en el vent. Existeixen moltes il·lusions en la vida, però poques es compleixen, així esta feta la nostra societat, de somnis que pocs es compleixen, i si es compleixen duren poc, el món s’encarrega de desgranar i disseccionar cada una de les teves il·lusions.

Així, aquest any he decidit deixar-me estar de desitjos i il·lusions, és millor viure sense ells d’aquesta manera, quan acaba un altre any i no s’han complert, no fa tant de mal.

Considero indignant l’organització d’una manifestació en contra de la igualtat, a favor del racisme, que fomenta la no-evolució de la societat cap a l’acceptació de l’autèntica realitat social. M’agradarà veure totes les persones que sortiran a la manifestació de dissabte, veurem com és d’inculta la nostra societat, com encara està plena de prejudicis entra nosaltres, com encara regeix l’esperit del racisme, i que la seva ment no és capaç d’assimilar que una família no és regeix pel sexe dels seus components, sinó pels sentiments que sorgeixen entre ells.

Espero que durant els meus anys de vida, pugui veure l’evolució de la societat, cap a un lloc sense prejudicis, racisme, i baralles per una concepte equivocat com és el de família.

Esteve Blanch Sanmartí
Article publicat al diari El Punt, edició del 17 de juny de 2005