Des de sempre, els catalans, sobretot els que tenim més tendències catalanistes i independentistes, ens hem queixat del imparable centralisme de Madrid. Ens hem queixat sempre de les constants decisions inadequades que el govern de les espanyes ha pres en nom del nostre país, sense tenir en compte la realitat del nostre territori.

Per això, sempre hem estat reivindicant el traspàs de competències a favor de la generalitat, amb la esperança, segurament il·lusa, de que el nostre govern legítim, ho faria millor, ja que coneixeria més detalladament les necessitats reals. Però per desgràcia, no és així.

A Catalunya, de forma solapada i encoberta, existeix un altre centralisme, un del qual, molts pocs ens queixem, i es que Barcelona, i tota la rodalia de la ciutat, s’emporta la majoria de recursos.

Des del meu humil punt de vista, els catalans ens queixem sempre del centralisme de Madrid, i alguns polítics ho utilitzen com a excusa i pal de bandera, per encobrir el fet que, ells mateixos, fan exactament el mateix que el govern de les espanyes. El centralisme de Barcelona és exasperant. Només ens hem de fixar, per exemple, amb les comunicacions per carretera. El transport públic, per exemple, és un clar exemple. A l’àrea de Barcelona, tenim trens i autobusos que connecten la majoria de poblacions i racons de la zona, amb una freqüència d’uns 10 o 15 minuts. Aquí, per anar al poble del costat, possiblement hauràs de fer transbord, agafar dos autocars diferents, i possiblement, un viatge que tardaria 20 minuts en cotxe, et passes dues hores, entre esperes i viatges.

També, podem fer una ullada a una notícia que va aparèixer ahir al diari que, realment em va sorprendre. I es que, segons deia el Diari de Girona, els Jutjats de Girona, han rebut el material informàtic antic que la nova ciutat judicial de Barcelona ha rebutjat per antiquat i desfasat.

Aquest centralisme barceloní, més silenciat, ha de començar a posar-se al punt de mira dels polítics de les comarques, hem de reivindicar el mateix que reivindiquem a Madrid, la descentralització, no només administrativa, sinó també dels recursos, que, al cap i a la fi, és el que realment ens importa i interessa.

El passat dijous, el senyor Valls ens parlava de traïcions, de divisió del Nacionalisme i de que ERC s’havia venut a espanya.

Doncs bé, m’imagino que el Sr. Valls no deu tenir memòria i si en té, no deu voler recordar els “crims” del passat.

Recordo amb claredat l’any 99, que esquerra es va oferir a CiU per un pacte i aquests, el van rebutjar per mantenir la seva llarga aliança amb la dreta espanyola més rància, el PP.

Tal i com va dir en Carod fa uns anys, CiU ens ha ignorat i menyspreat repetides vegades per pactar amb la dreta espanyola, i al final un se’n cansa.

Ara doncs, que no ens vinguin a nosaltres a criminalitzar per un pacte progressista amb el PSC, ja que almenys, esquerra està al govern per defensar els interessos de Catalunya, cosa que els senyors de CiU com molt bé ens han demostrat en repetides vegades, només actuen per benefici propi i per la fotografia del diari.

Aquí, tenim moltes coses a dir, i moltes variables a tenir en compte és lògic, aquestes eleccions han estat bastant complexes, però m’agradaria reflectir la opinió d’algunes persones amb les que he pogut parlar un cop publicats els primers resultats.

La davallada d’esquerra, ha estat clara, implacable i sens dubte decebedora. I aquest descens de la presència d’esquerra al congrés suposarà, en primer lloc, que Catalunya tindrà un pes mínim en les polítiques del govern espanyol que, per desgràcia, estem lligats. I doc això, basant-me en fets més que demostrats. En primer lloc, perquè el PSC a madrid no existeix, diluït al PSOE i en aquesta legislatura que tanquem en tenim més d’un exemple en el qual, el PSC a madrid ha votat en contra de proposicions de lleis que en el parlament de Catalunya ha votat positivament. Per l’altra banda, tenim CiU que poc cal explicar, amb un cap de llista (el Sr. Duran) que ha mostrat més d’una vegada la seva repugna vers el nacionalisme i el Catalanisme i les repetides declaracions de que no tenien cap mena de rencança en fer president al senyor Rajoy, i si fem memòria, en el passat més d’un cop CiU ha donat el seu suport al PP a madrid, un partit que menysprea Catalunya de forma reiterada.

Un cop dit això, anem a fer un anàlisis del perquè esquerra ha tingut aquesta davallada tan implacable. En primer lloc, tenim la por catalana del PP. Molta gent no ha vist a esquerra com a un vot útil per a aturar el PP i que de forma semiautomàtica han votat al PSC per frenar un PP que ha endurit durant aquesta campanya el seu discurs anticatalanista i que ha fet de Catalunya cavall de batalla.

Per altra banda, tenim un cert descontent dels votants d’esquerra per fer a José Montilla president de la Generalitat. Molts insisteixen en que això és tòpic i que no és un motiu real, però a peu de carrer, he pogut comprovar que és cert, moltes persones en més d’una vegada m’han mostrat el seu descontent per el pacte d’entesa. Tampoc els culpo, de fet, sempre m’he mostrat en contra d’aquest pacte i que en la situació actual, amb temes tant candents com la MAT o el quart cinturó o el mateix TGV per la Sagrada Família que estan en primera fila de l’agenda política, no és podia entrar en un govern que no tingues una clara postura contraria a aquests temes, però de totes formes, el pacte va tirar endavant, i per molt que aquests temes ens els tinguem que “menjar amb patates”, s’ha de reconèixer que l’acció de govern que esquerra porta en el sí de la generalitat, ha estat i serà positiu per a moltes altres qüestions. De totes formes, hem de donar un vot de confiança a totes les persones que treballen durament al govern per millorar el país amb el màxim d’eines que tenen a l’abast.

També, relacionat amb aquest últim punt, trobem una falta general de “trempera” vers esquerra. S’ha de reconèixer que en altres moments de la història, votar esquerra era una il·lusió, per la seva forma clara, transparent i sense manies de fer política, la forma trencadora de fer les coses i que en els últims anys, aquesta forma de fer política ha estat reduïda i diluïda per la “por” de desestabilitzar el govern de la Generalitat, tal i com va passar la última legislatura amb temes com la trobada de Carod amb ETA o el no a l’estatutet retallat i lapidat per Mas i Zapatero.

Possiblement, tenim molts altres factors que han influït en aquestes eleccions, però aquests punts, a la meva forma d’entendre, han estat els més importants i claus de la baixada de representació d’esquerra al congrés. Ara, de portes en dins, hem de fer una reflexió important i profunda de que hem de fer, cap a on hem d’anar i quina ha de ser la nostra forma de fer política. Crec doncs, que la sortida de Puigcercós del govern per reforçar el partit ha estat positiu, com també ha estat positiu accelerar el procés congressual d’esquerra ja que, en la situació actual, és important que tota la militància puguem dir la nostra opinió i arribar a un consens en quina ha de ser el rumb que ha de tenir el partit els pròxims quatre anys. No ens trobem en una situació fàcil, però esquerra, ha mostrat ser un partit madur i amb grans capacitats que hem de saber explotar i utilitzar, i ser conscients del que tenim, de les nostres aspiracions com a partit i com a país i actuar amb conseqüència.

Ens esperen uns mesos complexos, d’un treball dur i que hem de saber aprofitar per reflotar el partit, per ser capaços de pujar la moral de l’independentisme i junts poder afrontar l’horitzó del 2014 que, encara que segurament, no serà una data real, si que és una data de referència.

Esteve Blanch Sanmartí
Article publicat al diari el Punt (edició del 07/03/2008)

Esteve Blanch Sanmartí
Article publicat al diari El Punt (edició del 13/02/2007)

Passar factura al senyor ZaPatero, que lapida l’estatut que va prometre que aprovaria, que fa broma a la lleugera del caos de rodalies, que és incapaç de treballar sense la por de l’ombra del PP.

Passar factura a la senyora Magdalena Álvarez, per la seva prepotència espolsant-se el problema de rodalies i la seva grolleria dient que no passa res, que els caos d’infraestructures és normal.

Passar factura als senyors del PSC, per la seva passivitat, per declarar-se defensors de Catalunya, i a madrid desaparèixer quan toca defensar Catalunya al·legant a la seva “coherència”.

Passar factura al senyor Duran, que l’únic interès que té, és aconseguir un ministeri i emplenar-se les butxaques a compte de les arques de l’estat espanyol. Passar-li factura per la seva completa negativa a un model en que Catalunya sigui lliure per autogestionar-se.

Passar factura al senyor Rajoy, per els seus constants atacs a Catalunya i als catalans i catalanes. Al seu atac constant al procés de pau a Euskadi, aconseguint trancar la treva i les negociacions. A la seva completa i total incoherència política i actuant solament amb interessos econòmics.

Passar factura als senyors de ICV, per convertir els mossos d’esquadra en una eina al servei de l’estat espanyol per atacar i criminalitzar la llibertat d’expressió que ataca als símbols espanyols.

Quan anem a votar, recordem i reflexionem, ja que el poder per canviar les coses està a les nostres mans, el nostre poder polític, és el vot.

En el primer vídeo que apareix, el senyor Mas ens fa un anàlisis de la situació en infraestructures que viu l’estat Català en l’actualitat. Lògicament, dona la culpa al tripartit i al govern espanyol, i arriba a insinuar que el govern de Pujol, alguna cosa i va a tenir a veure. Aprofitaré, per fer un anàlisis de la situació en que viu el país.

Crec, que l’anàlisi de la situació actual, sincerament, no és dels més complexos ja que, les coses, es veuen ben clares. Tenim, per una part, un govern Pujol, que no es preocupa per les grans infraestructures com ara el TGV, els aeroports i els ports, i s’entreté a jugar amb els pressupostos de mínims que aconsegueix, alegrement, del govern de madrid. Per l’altra banda, tenim el govern del PP, que no té cap interès en Catalunya, i no és preocupa excessivament per les infraestructures del país.

Llavors, arriba el canvi. La dreta espanyola es arraconada, i la dreta espanyola “nacionalista catalana” es desbancada del poder de la Generalitat, i entra en joc uns suposats governs de progrés. Esquerra, per la seva banda, apreta a Madrid per millorar les infraestructures precàries de Catalunya, que ja començaven a sofrir problemes importants, i a Catalunya, impulsa la renovació de l’Estatut, que contempla el traspàs de les infraestructures aeroportuàries i ferroviàries. Amb el tema estatutari, el senyor Mas lapida l’estatut del parlament per una fotografia, i el senyor Zapatero, accelera les obres del TGV per poder-se fer la foto del president que fa arribar l’alta velocitat a Barcelona. En aquest punt, sumat a les deficiències infraestructurals que s’han anat acumulant per falta de la inversió adequada, provoquen talls a rodalies, talls a la xarxa elèctrica o col·lapses a les autopistes.

El més fàcil, és donar la culpa al govern de torn quan, en aquest cas, hem de fer servir la memòria per veure que no és un problema dels governs de torn actuals, sinò del dèficit històric inversor a Catalunya, que ha culminat en l’actual situació caòtica. L’estat espanyol, ens ignora i no compleix amb les obligacions vers el poble Català, i CiU, una vegada més, està sota el recel, les ànsies de poder i el control dels poders fàctics espanyols. Només ens queda el pas de la autodeterminació, ser un poble lliure, perquè els Catalans podem gaudir de les infraestructures que necessita el nostre país.

La veritat es que, ja en les primeres línies, em sorprèn enormement quan es declara seguidor de les lluites dels Catalans i dels Bascos en els anys seixanta i fins els vuitanta, i que ara, li sap un greu enorme que Catalunya hagi deixat de ser símbol de llibertat. Suposo que les coses deuen haver canviat moltísim des de llavors fins ara per aquest canvi tan radical, de passar a defensar les llibertats de Catalunya a “cepillarse” la voluntat del poble Català i deixar un avenç de les llibertats Catalanes en un simple somni fugaç.

El senyor Ibarra, ens exposa una sèrie de preguntes, que amb molt de gust, li respondré:

¿Por qué quienes les admirábamos tanto, les seguíamos, les envidiábamos por todas esas virtudes, hemos dejado de admirarles, de seguirles, de envidiarles? (referint-se a virtuts com ara la vocació per les llibertats, per la democràcia, per la igualtat, etc…) ¿Culpa nuestra? ¿No les gustaría volver a aparecer como la vanguardia cultural, la antorcha de las libertades, de la democracia, de la modernidad? ¿No les gustaría que volviéramos a enamorarnos, a envidiarles, a sentirles próximos, cercanos y admirables?

Bon intent senyor Ibarra, però no ha colat el seu intent de fer-nos la pilota descaradament. És ben demostrat que a espanya, mai els hi hem interessat, només hem estat objecte d’ús per a la confrontació i per la lluita de poder a l’espanya arcaica i no evolucionada, i objecte d’enveges per el notori avenç social, polític, econòmic i cultural que sempre hem gaudit davant l’espanya inamovible.
Culpa seva ? indubtablement si, i em sorprèn que el senyor Ibarra ho pregunti quan ell mateix, juntament amb altres sectors conservadors del PSOE i amb l’incomptable ajuda del PP, van ser els artífex de la crispació política entre espanya i Catalunya durant l’època de renovació estatutària, i que ell, el mateix Ibarra, va ser l’encarregat de laminar i reduir l’estatut aprovat el 30 de setembre en paper mullat. Sí senyor Ibarra, la culpa és seva, de les seves mentides i les del PP, i de la incansable lluita per el poder d’espanya.

¿Por qué no abandonan ese sentimiento de agravio y se ponen a tirar de España, abandonando nacionalismos arcaicos y que podamos, desde el resto de España, reconocerlos como los catalanes, como los que tanto nos identificábamos, en la dictadura, los que amábamos y seguimos amando la libertad, la democracia, la igualdad, la modernidad, la imaginación?

Només amb aquesta pregunta, ja tenim molt de que parlar.
Li recomano al senyor Ibarra, unes classes d’història, ja que sembla que no recorda excessivament tot el que ha patit Catalunya, i per extensió els Països Catalans, o el País Basc, per culpa de l’espanya tradicionalista i retrograda, totes les lluites incansables i sang derramada per defensar-nos dels insults i els atacs constants que aquesta espanya que encara perdura ha realitzat amb tanta insistència i contundència vers la societat catalana. Així doncs, senyor Ibarra, després del llegat que ens van deixar els seus avantpassats, i tots els atacs que fan des d’espanya en l’actualitat, és molt difícil oblidar aquest sentiment d’odi.
I, per tot això, i per el fet que no s’ha trobat cap forma de fer encaixar la societat catalana amb la resta d’espanya, que ens utilitzen i ens roben (i a més, després en titllen d’insolidaris), no abandonarem el nostre sentiment de nacionalisme que de molt menys és arcaic, sinó que està més viu que mai.

Després d’aquestes preguntes, el senyor Ibarra ens passa a fer una reflexió sobre el dèficit d’inversions a Catalunya, tema estrella de l’actualitat política.
El senyor Ibarra, ens comenta que la percepció “de falta de inversiones estatales” i “la sensación de que los catalanes pagan más impuestos que el resto de españoles“, ha provocat un agreujament de la crispació entre els catalans i els espanyoles, i que aquesta “percepció” no és real. Ara resulta que a Catalunya, no hi ha dèficit d’inversions, que no paguem més que la resta d’espanyols, i que tot el caos ferroviari de renfe, els problemes amb els aeroports i els col·lapses de les carreteres son fruit de la nostra imaginació. No sap pas com m’he quedat de relaxat quan m’ha aclarit que tots aquests aldarulls només han estat visions meves. I a més, el senyor Ibarra, ens diu que a la resta d’espanya, tenen la sensació que Catalunya sempre esgarrapàvem més del que ens tocava en els pressupostos generals de l’estat ! i que des de fora de Catalunya, sempre els Catalans sortíem guanyant, ves per on.

És normal, senyor Ibarra que no ho entengui del tot bé aquests dos punts de vista tan contraposats, però intentaré respondre’l i explicar-li.
La veritat, es que no li sabria explicar com es que des de fora de Catalunya, tenen la sensació de que els Catalans sempre sortim guanyant, suposo que deu ser feina de formigueta dels partits espanyols que han anat treballant per difondre aquesta imatge. El que si li puc explicar, és la realitat, i la realitat es ben simple. A Andalusia o a la seva estimada Extremadura, gaudeixen d’unes infraestructures impressionants, autopistes sense peatges, amb 3 o 4 carrils, amb un estat perfecte (i que en prou feines aprofiten). Gaudeixen de trens d’alta velocitat des de fa una bona colla d’anys, i d’una xarxa de ferrocarril amb retards mínims (per no dir inexistents). A Extremadura, per exemple, poden oferir la gratuïtat dels llibres de text, i el sistema sanitari, segur que deu ser de molt bona qualitat. Doncs bé senyor Ibarra, la realitat Catalana és que per agafar una carretera per anar a treballar, hem de pagar 2 o 3 euros o fins i tot més, les carreteres estan realment saturades i amb un estat lamentable. Els trens d’Alta Velocitat encara no els he vist mai, haig d’anar a l’altra punta del meu País per veure’n un, i a més, la xarxa ferroviària es decadent, amb incidències constants i retards amb les seves conseqüents hores perdudes. A Catalunya, ni en broma ens podríem permetre regalar els llibres de text, i el sistema sanitari és realment depriment, una ambulància tardaria més de 30 minuts en venir-me a buscar a casa, i a més, m’arribaria una ambulància en prou feines equipada i amb un equip humà que en prou feines sap posar una via a la vena.

Senyor Ibarra, aquesta és la realitat. Catalunya, porta 30 anys d’espoli fiscal, de dèficit d’infraestructures, i a la vegada, portem 25 anys governats per uns polítics que, per molt que s’estimessin Catalunya, s’estimaven més els plats de llenties, i el senyor Pujol era un mestre en anar a Madrid i abaixar-se els pantalons (cosa que el seu deixeble, Artur Mas, ha aprés amb escreix). Només quan l’esquerra ha pujat al govern, que Esquerra Republicana ha entrat al govern, ha destapat tot el dèficit que durant anys ha estat amagat i maquillat, i que amb la suma de l’important creixement de la població de Catalunya, ha donat a lloc a l’actual crisis que sacseja tot el País.

Senyor Ibarra, no caurem en l’engany de les seves boniques paraules, i el seu dolç encanteri. Catalunya ha de dir prou al maltractament que ens produeix formar part d’un País que ens odia i ens utilitza. Els Catalans mereixem viure en pau i disposar dels serveis que necessitem, i sembla que la única via que ens queda, la única via real per aconseguir-ho, és que Catalunya sigui independent.

El partit ha fet darrerament una aposta arriscada per prioritzar les polítiques d’esquerra i per formar part d’un govern de coalició, fórmula a la qual ningú estava acostumat. A més a més, els votants d’Esquerra esperen sempre un missatge o una acció clarament independentista.

És del tot normal que un partit vulgui marcar el seu perfil, per alguna cosa existeix. El que no és normal és la incidència mediàtica i la pressió institucional que s’aboca sobre els independentistes, diguin el que diguin. Ho van fer amb l’Estatut i s’ha repetit ara amb la polèmica sobre l’autodeterminació o el traspàs de l’aeroport del Prat.

Hi ha dues maneres de mesurar i a l’esquerra independentista sempre se la tracta amb la màxima severitat. Ens hauríem de preguntar per què.

Esteve Blanch Sanmartí
Article publicat al diari El Punt, edició del 13 d’abril del 2007