En un estat democràtic, l’única forma en que la independència pot ser proclamada és des de les organitzacions que el representen, en el nostre cas, el parlament de Catalunya i el Govern Català.

Prenent aquestes premisses, l’única forma vàlida i útil de construcció nacional és la que es fa des de les institucions catalanes. Així doncs, l’únic partit que representa l’independentisme és Esquerra Republicana de Catalunya.

El procés, tots sabem que no és un camí fàcil i que requereix valentia i voluntat. A Esquerra soms valents i decidits, i no ens amaguem dels nostres objectius, la proclamació unilateral d’independència de la nostra terra, però aquest procés no és immediat, i requereix un treball previ i dur de construcció nacional.

En els últims 8 anys, en que Esquerra ha estat al govern de Catalunya, se l’ha criticat durament per realitzar una tasca de govern importantísima, i és que mentre esquerra no tingui la força necessària per proclamar la independència, la tasca ha de ser millorar l’estat de Catalunya, construint des del govern la Catalunya del futur.

Mentre que en els 25 anys de CiU al govern, Catalunya era una regió sotmesa a Espanya amb un gran potencial latent, amb Esquerra al govern s’ha propiciat un canvi radical al nostre pais, dotant d’un nou estatut (rebaixat i lapidat per CiU i PP), millorant l’educació, el turisme, dotant de més força el Català, obrint delegacions del govern arreu del mon, establint ponts de comunicació entre Catalunya i la resta del mon, portant el nostre país a un dels més rics i importants d’europa.

Alguns ens titllen de botiflers i de venuts a espanya, però en el meu entendre, no entenen el joc de la política, de l’estira i arronsa, de la negociació. Per aconseguir tot el que s’ha fet des del govern, s’ha de renunciar a d’altres, però no treu importància a la tasca aconseguida.

La conjuntura actual mai ens havia apropat tan al moment de la proclamació de la independència, no ens podem deixar perdre aquesta ocasió, i portar al govern aquells que creiem en la independència, en un estat lliure, social i democràtic, és el moment que a partir del 28N, la gent valenta tiri endavant aquest país, i la gent valenta soms els d’esquerra.

Obama, com a 44è president dels EUA tindrà un gran repte al capdavant d’un país en ple estat de crisis, i un gran repte com a primer afroamericà president d’un país en que el racisme ha deixat una marca important en la història.

El demòcrata ha aconseguit 349 vots electorals en contra dels 163 aconseguits per el republicà McCain. Aquesta aplastant victòria recau en varis factors. En primer lloc, trobem la impressionant mobilització dels electors, aconseguit el rècord del 66% de participació. De tots aquest electors, Obama va aconseguir la majoria de vots dels col·lectius joves, com també el suport del 66% del col·lectiu llatí. Com també sembla lògic, va aconseguir el 95% dels vots dels col·lectius afroamericans.

Un altre fet important a tenir present és la victòria demòcrata en estats típicament republicans, com ara Florida i Virginia. Una dada interessant és que a Virginia, els demòcrates no obtenien la victòria des del 1964.

Obama,, ha aconseguit il·lusionar el món amb el seu discurs, amb la seva passió, amb la seva calma i capacitat de comunicació. Ara, Obama té un important repte davant seu. En primer lloc, aconseguir no decebre a tot aquell que va il·lusionar. Ser president d’un país a on els poders fàctics i ocults tenen un poder implacable, no deixaran molt de marge al jove Obama, i de ben segur li dificultaran la seva tasca. Haurem de veure amb quina astúcia aconsegueix saltar els obstacles, i arribar a les metes promeses.

D’altre banda, també el demòcrata entrarà a la presidència en un moment molt complex, tant per el país, com per món sencer. Estats Units, es troba immers en una crisis econòmica, i està al front de dues guerres. També, haurà de reconduir tota la política internacional, no gaire ben cuidada per George Bush. I per acabar-ho d’arreglar, Rússia no ho posarà gens fàcil. El president rus, Dimitri Merdvédev ha anunciat la instal·lació de míssils a la frontera amb Polònia.

Obama té unes tasques molt complexes davant seu, i no es pot permetre badar ni cometre errors. Obama ara està al punt de mira de tot el país i de tota la comunitat internacional.

Aquí, tenim moltes coses a dir, i moltes variables a tenir en compte és lògic, aquestes eleccions han estat bastant complexes, però m’agradaria reflectir la opinió d’algunes persones amb les que he pogut parlar un cop publicats els primers resultats.

La davallada d’esquerra, ha estat clara, implacable i sens dubte decebedora. I aquest descens de la presència d’esquerra al congrés suposarà, en primer lloc, que Catalunya tindrà un pes mínim en les polítiques del govern espanyol que, per desgràcia, estem lligats. I doc això, basant-me en fets més que demostrats. En primer lloc, perquè el PSC a madrid no existeix, diluït al PSOE i en aquesta legislatura que tanquem en tenim més d’un exemple en el qual, el PSC a madrid ha votat en contra de proposicions de lleis que en el parlament de Catalunya ha votat positivament. Per l’altra banda, tenim CiU que poc cal explicar, amb un cap de llista (el Sr. Duran) que ha mostrat més d’una vegada la seva repugna vers el nacionalisme i el Catalanisme i les repetides declaracions de que no tenien cap mena de rencança en fer president al senyor Rajoy, i si fem memòria, en el passat més d’un cop CiU ha donat el seu suport al PP a madrid, un partit que menysprea Catalunya de forma reiterada.

Un cop dit això, anem a fer un anàlisis del perquè esquerra ha tingut aquesta davallada tan implacable. En primer lloc, tenim la por catalana del PP. Molta gent no ha vist a esquerra com a un vot útil per a aturar el PP i que de forma semiautomàtica han votat al PSC per frenar un PP que ha endurit durant aquesta campanya el seu discurs anticatalanista i que ha fet de Catalunya cavall de batalla.

Per altra banda, tenim un cert descontent dels votants d’esquerra per fer a José Montilla president de la Generalitat. Molts insisteixen en que això és tòpic i que no és un motiu real, però a peu de carrer, he pogut comprovar que és cert, moltes persones en més d’una vegada m’han mostrat el seu descontent per el pacte d’entesa. Tampoc els culpo, de fet, sempre m’he mostrat en contra d’aquest pacte i que en la situació actual, amb temes tant candents com la MAT o el quart cinturó o el mateix TGV per la Sagrada Família que estan en primera fila de l’agenda política, no és podia entrar en un govern que no tingues una clara postura contraria a aquests temes, però de totes formes, el pacte va tirar endavant, i per molt que aquests temes ens els tinguem que “menjar amb patates”, s’ha de reconèixer que l’acció de govern que esquerra porta en el sí de la generalitat, ha estat i serà positiu per a moltes altres qüestions. De totes formes, hem de donar un vot de confiança a totes les persones que treballen durament al govern per millorar el país amb el màxim d’eines que tenen a l’abast.

També, relacionat amb aquest últim punt, trobem una falta general de “trempera” vers esquerra. S’ha de reconèixer que en altres moments de la història, votar esquerra era una il·lusió, per la seva forma clara, transparent i sense manies de fer política, la forma trencadora de fer les coses i que en els últims anys, aquesta forma de fer política ha estat reduïda i diluïda per la “por” de desestabilitzar el govern de la Generalitat, tal i com va passar la última legislatura amb temes com la trobada de Carod amb ETA o el no a l’estatutet retallat i lapidat per Mas i Zapatero.

Possiblement, tenim molts altres factors que han influït en aquestes eleccions, però aquests punts, a la meva forma d’entendre, han estat els més importants i claus de la baixada de representació d’esquerra al congrés. Ara, de portes en dins, hem de fer una reflexió important i profunda de que hem de fer, cap a on hem d’anar i quina ha de ser la nostra forma de fer política. Crec doncs, que la sortida de Puigcercós del govern per reforçar el partit ha estat positiu, com també ha estat positiu accelerar el procés congressual d’esquerra ja que, en la situació actual, és important que tota la militància puguem dir la nostra opinió i arribar a un consens en quina ha de ser el rumb que ha de tenir el partit els pròxims quatre anys. No ens trobem en una situació fàcil, però esquerra, ha mostrat ser un partit madur i amb grans capacitats que hem de saber explotar i utilitzar, i ser conscients del que tenim, de les nostres aspiracions com a partit i com a país i actuar amb conseqüència.

Ens esperen uns mesos complexos, d’un treball dur i que hem de saber aprofitar per reflotar el partit, per ser capaços de pujar la moral de l’independentisme i junts poder afrontar l’horitzó del 2014 que, encara que segurament, no serà una data real, si que és una data de referència.

Esteve Blanch Sanmartí
Article publicat al diari El Punt (edició del 13/02/2007)